Com impulsar valors en temps de paraules devaluades?

Autor: Narcís Oliveres i Terrades


Crec que la pregunta que encapçala la fulla, que fixa la intenció de la reflexió d’una manera molt adequada, indica i relaciona dos punts importantíssims, en primer lloc, dóna per descomptat que els valors estan devaluats i atès que l’instrument amb què s’han d’impulsar els valors és la paraula, en afirmar que estem en temps de paraules devaluades -cosa que dóna per sabuda- n’assenyala que aquesta és la dificultat.

Efectivament, avui i des de fa alguns temps s’observen senyals d’una pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat en funció del qual es podia orientar sense reserves el present, s’esvaeix, s’ha devaluat. La devaluació implica una disminució de valors, la qual quan hi ha necessitat d’obtenir principis que derivin de les pròpies experiències i formes de vida modernes explica un canvi d’esperit de l’època i és en el nou esperit en què es mouen d’una manera molt especial el pensament polític i les pugnes polítiques.

La política gira a l’entorn del poder. La política és una activitat en relació amb el poder. Té un espai que li és propi: el poder. El seu àmbit no és la moral. No és l’estètica. Ni tampoc és l’economia. La moral fa la distinció entre el bé i el mal. L’estètica entre allò bonic i allò lleig. L’economia entre allò útil i allò inútil. En tots aquests àmbits, és obvi assenyalar que hi ha un sistema de valors. Quan a la fulla es pregunta si els valors i les paraules també s’han tornat líquids fa referència a la metàfora de Zigmunt Bauman, que partint de la consideració d’allò que és una societat estable, és a dir, “sòlida”, en la qual les institucions són estables i l’individu, conscient de la seva estabilitat i dels valors en què se sustenta, podia orientar sense reserves el present, hi contraposa la idea de societat “líquida” en la qual els lligams, els valors i les paraules es liqüen i, com tots els líquids, adopten la forma del recipient que els contè. Aquest recipient és el món  que descriu Zigmunt Bauman en nombrosos llibres i té com a característica principal ser liquat. Els títols d’alguns dels quals ho reflecteixen. L’ “Amor líquid”, “La vida líquida”, “El present líquid”.

Les paraules, avui devaluades, han tingut una gran importància, una importància determinant en el desenvolupament de la política. La democràcia va néixer a Grècia quan la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer política, almenys n’és una manifestació. En dir discutir ho dic en el sentit de deliberar, de debatre, de discórrer, no de disputar. La competitivitat per a l’obtenció del poder tan antiga com el mateix poder. Històricament aquesta competitivitat s’exercia per mitjà de la violència. L’adveniment dels sistemes democràtics moderns, després de les Revolucions Americana i Francesa, de finals del segle XVII i de l’estat de dret, ha suposat un canvi substancial. El poder ja no s’obtè amb mitjans violents, calen eleccions, si no, el poder no és legítim. Si l’únic mitjà de legitimació del poder és un procés electoral, és obvi que aquells que aspiren al poder, han de persuadir als electors. Per persuadir calen arguments i l’argumentació és, per tant, un mitjà d’acció política, en què la importància de la paraula és capital i és per això que les paraules es manipulen i són les manipulacions allò que les devalua. En la primera sessió d’aquest Atri del Diàleg vaig portar “Les 10 estratègies de manipulació mediàtica”, segons Noam Chomsky, que van suscitar un cert grau d’interès, i alguns dels assistents me les va demanar. Llegint-les s’hauran adonat que totes elles requereixen la manipulació de les paraules i aquesta és la causa de la seva devaluació. El propi Noam Chomsky diu que “La propaganda és a les democràcies allò que la violència és a les dictadures”. Hi ha moltes maneres de manipular les paraules en política. No intentaré ara d’enumerar-les. Seria llarguíssim i segur que me’n deixaria més que no pas en diria. En la fulla s’esmenta la “incorrecció política” i a aquesta sí que m’hi referiré.

Actualment, s’ha implantat mencionar qualsevol situació amb temes políticament correctes. Fins i tot hi ha manuals. I desgraciat del polític que no parli políticament correcte. L’expressió és d’impossible definició ja que no té un veritable contingut. Políticament correcte consisteix en observar la societat i la història únicament a través de dues categories, en les quals allò que és políticament correcte representa el bé i allò incorrecte, el mal. Ningú no ha inventat allò que és políticament correcte o incorrecte, en realitat neixen com a conseqüència del declivi de l’esperit crític de la identitat col.lectiva, tant en el seu vessant social, o nacional, o religiós, o sexual, o ètnic, etc. L’usen molt els pseudo intel.lectuals, categoria en la qual no és difícil incloure els polítics mediocres, autèntics pseudo polítics a la frontera de la corrupció. O corruptes ja, en el sentit de què ens han venut la seva ineficàcia. L’objectiu maliciós de l’exigència d’un parlar o d’un actuar “políticament correcte”, és que només hi ha una veritat, un comportament, correcte. I si dic objectiu maliciós és perquè l’acció políticament correcte només concep una veritat i totes les altres són falses.

I atès que és molt contagiós, és normal que moltes persones n’estiguin contaminades sense adonar-se’n. La desintoxicació és difícil. Estem vivint en un món en què els mitjans de comunicació han adquirit una importància desmesurada i són precisament els agents del contagi massiu. El primer remei consisteix en prendre, en tenir consciència, de que nosaltres mateixos contribuïm a que circuli, sobretot a través del nostre vocabulari. El segon, és tenir-ne de què ens hem de protegir contra qualsevol rumor que encaixi amb allò políticament correcte. El tercer, és posar en pràctica un comportament de rebuig a qualsevol terminologia que pretengui ser políticament correcte i de les ideologies en què troba suport o propugna. La desintoxicació no hauria de resistir una enèrgica aplicació de l’esperit crític. No s’han d’assumir les opinions pel sol fet de semblar-nos generalitzades. És millor la contradicció més elemental que la pastura mediàtica. I no obstant no és senzilla. No ho és perquè no sorgeix per generació espontània. Amb allò políticament correcte es prepara el terreny per a les operacions de desinformació a l´objecte de què tothom estigui disposat a participar en la mateixa pseudo informació i aquesta pseudo informació accepti qualsevol acció que indefectiblement anirà en benefici dels manipuladors que la creen. És la seva gran arma.